Des de baix a l’11 de Setembre

Aquest 11 de Setembre està marcat per dues dinàmiques, aparentment inconnexes. D’una banda, la fallida del model autonòmic, certificada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006. De l’altra, una crisi econòmica – les assoladores conseqüències de la qual s’estan abatent sobre el món del treball, sobre les dones, sobre el jovent i els col·lectius més desafavorits, sobre el territori… A la cruïlla d’ambdues, la convocatòria d’una vaga general el proper 29-S i, en l’horitzó polític d’aquesta tardor, les eleccions al Parlament de Catalunya.

La dreta espanyola, hereva del franquisme, sempre ha estat hostil a les aspiracions democràtiques dels pobles de la península i, molt concretament, al desig d’autogovern de la societat catalana. Més enllà d’una retòrica federalista de circumstàncies, el PSOE, profundament imbricat en “l’ordre” coronat sorgit de la transició, s’ha confirmat com un fidel valedor del centralisme al servei del capital.

I, ara, tot s’agreuja amb la crisi. Sota les exigències de les grans corporacions industrials i financeres, el govern de Zapatero ha desfermat tot un ventall de mesures antisocials: retallada de la despesa pública, reforma laboral, congelació de pensions, endarreriment de l’edat de jubilació… L’arquitectura de l’Estat espanyol esdevé vector d’aquest atac: les “autonomies” fragmenten i encotillen els pobles i ofeguen les nacions orpimides; i generen els greuges que vénen del centre i dificulten la necessària entesa de les classes treballadores. Mai no ha estat tan apressant unir la lluita per les llibertats nacionals – la plena sobirania del poble per a decidir el seu futur – amb la resistència en favor dels drets socials i la justícia mediambiental. Val a dir, amb la defensa dels serveis públics, les millores salarials, el repartiment del treball, la redistribució de riqueses, el canvi del model productiu… i amb la promoció d’un país alliberat de transgènics, centrals nuclears, transvasaments i infraestructures insostenibles.

Aquí rau la dificultat del moment. El govern d’entesa conclou la legislatura amb un balanç de fracàs en tots els fronts, sumint l’esquerra en la impotència. La reforma estatutària s’ha estavellat contra el mur de la Constitució. Fent costat a Montilla, ERC i ICV-EUiA han votat al Parlament les mesures d’austeritat que rebutjaven a Madrid. CCOO i UGT han passat els últims anys implorant el “diàleg” amb una patronal intractable i mirant de no incomodar els “governs amics”. Entre una cosa i l’altra, s’ha anat desdibuixant una resistència social que ara urgeix recompondre.

Això explica la paradoxa que estem vivint. El 10 de juliol, una històrica manifestació ciutadana es dreçava contra la sentència del TC, afirmant el dret de decidir d’aquest poble i endegant un camí de ruptura amb l’Estat espanyol. Tanmateix, surant sobre aquest moviment progressista, tornen amb expectatives electorals forces conservadores que, com CiU, han estat la crossa de tots els governs de Madrid, del PSOE com del PP. O bé sorgeixen nous agrupaments al voltant de Joan Laporta o de Carretero, propiciant una candidatura independentista transversal sense programa social. Els “fronts patriòtics” només serviran per posar una part dels vots independentistes en mans de CiU. “Independència? Primer cal treure Catalunya del sot”, diu Jordi Pujol.

La situació no començarà a aclarir-se fins que la població treballadora no comenci a ocupar l’escena política, trasbalsant els càlculs de les elits governants. Per això apostem decididament per l’èxit de la vaga general del proper 29-S contra la reforma laboral del govern Zapatero, i volem que esdevingui un clam ciutadà, una protesta d’estudiants, vídues, pensionistes, aturades i aturats… de tots els col·lectius colpejats per la crisi.

I per això, perquè cal obrir un espai a l’esquerra de l’esquerra conciliadora i cal esbossar una sortida a la qüestió nacional, diverses organitzacions polítiques com Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, Corrent Roig, Lluita Internacionalista, i tot un seguit d’activistes socials, de militants associatius i d’organitzacions hem decidit presentar, sota el nom de “Des de Baix”, una candidatura a les properes eleccions al Parlament. S’atansen anys d’intensa lluita de classes. Però, les lluites socials, tot i ser decisives, no seran suficients. És necessari començar a construir, des de baix, pacientment, un nou referent polític d’esquerres. Endegar aquesta feina és justament la pretensió d’aquesta candidatura de perfil anticapitalista, feminista, ecologista, antirracista, internacionalista i fermament compromesa amb l’exercici del dret a l’autodeterminació a través d’un referèndum amb l’objectiu d’assolir una República Catalana que pugui decidir lliurement el vincle que vol tenir amb la resta de pobles ibèrics i d’Europa. Vet aquí la bandera que volem alçar aquest 11 de Setembre.

Advertisements

Els comentaris estan tancats.