Isabel Benitez, membre de la candidatura Des de Baix
Deia en Boris Vian que no hi ha res més poètic que el sentit comú. Diu el sentit comú que la tecnologia i la cultura han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés. El govern i la ministra sembla que de poesia popular no en practiquen gaire a la vista de la Llei d’Economia Sostenible i de la campanya de criminalització del compartir… cultura, coneixements i les eines amb les quals treballem i ens comuniquem.
Actualment la majoria de la població només ha conegut i/o fa servir programari privatiu i comercial per a les tasques laborals i quotidianes. Tanmateix, la majoria de la població tampoc és conscient de què les infraestructures que les sostenen (satèl•lits, cablejats) són privades i dels tractaments de les dades personals i del seguiment que les grans empreses de programari privatiu fan de tot allò que tenim i que fem als nostres equips informàtics i digitals. Més enllà de qüestions tècniques, apostar per programari lliure és apostar per la llibertat d’expressió, d’aprenentatge, de pensament i d’autonomia personal i col•lectiva. Les llicències del programari privatiu prohibeixen explícitament conèixer què fa exactament un programa a la nostra màquina, dificulten les millores i prohibeixen explícitament el compartir tant el programa com les millores amb la resta de persones a les quals els podria ser molt útil. En paraules de Richard Stallman, ens obliguen a escollir entre respectar la llicència i ajudar als nostres veïns. I això és dolent. És a dir, comprem un aparell de ràdio, que té uns cargols que només es poden obrir amb els tornavisos del qui ens l’ha venut, no podem intercanviar peces amb ningú, no podem arreglar-ho si s’espatlla i si… malgrat això, ho aconseguim, estarem violant la llicència si ho arreglem i expliquem al veí com fer-ho i/o li deixem la ràdio. Això és dolent per sentit comú.
El boom de les noves tecnologies no només ha suposat la popularització (relativa) dels ordinadors, parlant planerament també ha vingut acompanyada d’un creixement monopolístic de serveis comercials aparentment amigables (com ara Google), obertament agressius sobre les dades personals (Facebook, Tuenti) i paral•lelament una ofensiva a escala planetària contra les llibertats a la xarxa (ACTA). Pretenen fer de la xarxa una nova televisió (escombraria): espais estancs sotmesos a control de contingut, restringits segons pagament, … Les declaracions de César Alierta (president executiu de Telefònica) al voltant de la voluntat de cobrar als cercadors per fer servir la xarxa telefònica fan palesa la clara voluntat “anticomunitat” deixant de banda que els continguts ni són propietat de Telefònica ni de cap cercador.
Defensar el programari lliure és una aposta per la llibertat en un sentit fins i tot prepolític: és el dret a la nostra memòria (molts dels serveis no permeten recuperar les nostres pròpies dades personals), i a l’oblit, és el dret a la llibertat d’expressió i a la creació col•lectiva que repercuteix a tota la comunitat i no només sobre aquells i aquelles que s’ho poden pagar.
L’actual amenaça a la llibertat d’expressió que suposa la Llei d’Economia Sostenible, l’apadrinament que fa el govern dels lobbies que defensen privilegis d’un model de negoci obsolet (el de la gestió de drets d’autor) i l’amenaça a la neutralitat de la xarxa demostren la por a la democratització de la creació i difusió d’informació (només cal veure la persecució a Wikileaks per filtrar informacions sobre la Guerra d’Afganistan). La criminalització del gest de compartir cultura i coneixements exposa clarament que, si el Govern ha d’escollir entre el negoci d’uns i el dret a la cultura i a la informació d’altres, guanya la SGAE i perden els treballadors i treballadores. De la mateixa manera que quan l’Ajuntament de Barcelona asfixia i permet el boicot de les ràdios lliures: guanyen ells (i elles) i perdem nosaltres. Una altra dita de sentit comú diu que la millor manera de protegir la cultura és difondre-la, per aixó cap impuls a la cultura per part dels poders públics pot néixer de la criminalització del seu ús.
La cultura, les llengües i les tecnologies en l’actual model productiu només hi tenen cabuda en la mesura en què esdevenen mercaderies i vehicles de maximització del profit i les persones com a productores submises i consumidores ben entrenades. Per això hem de ser ambicioses i trencar de base amb el capitalisme. Si volem tenir autonomia tecnològica, comunicacions segures, accés lliure al coneixement i a la cultura i fer de l’spam i la publicitat personalitzada un malson del passat no n’hi ha dreceres:
Per això, hem de dir no a la SGAE, no a les patents, al cànon i a la pèrdua de les llibertats fonamentals en nom del i pel mercat. Perquè compartir és bo, (i agradable!) i entre totes fem i pensem més i millor. I el què és més important: ho podem tot.
Des de baix 