Solidaritat amb les revolucions

Fora Gadafi, no a la intervenció imperialista.

Les revolucions en el món àrab i el Magreb són un dels esdeveniments més inspiradors dels últims anys. En menys de dos mesos hem vist com moviments de masses derrocaven a dos dictadors fermament instal·lats al poder des de feia dècades: Ben Alí a Tunísia i Hosni Mubarak a Egipte.

Més encara, l’espurna de la lluita encesa a Tunísia, quan un jove aturat es va immolar a finals de desembre de l’any passat,ha desfermat una onada de revoltes que s’ha estès per multitud països, des de Algèria i Egipte, fins a Bahrein, Iemen o Líbia. Les manifestacions han tingut la seva ressonància també a Palestina, Aràbia Saudí o Marroc.
A Líbia és on trobem la situació més candent. La revolució està sent aixafada militarment pel règim dictatorial de Gadafi. Manifestem el nostre suport amb la resistència del poble libi. La massacre brutal que s’està produint està al servei de l’imperialisme, les multinacionals de petroli i els règims opressors que estan amenaçats per l’onada revolucionària. L’ofensiva de Gadafi obre les portes de Bahrein a la intervenció de les tropes d’Aràbia Saudí i a ofegar en sang la revolta.
En el conjunt de les revolucions del nord d’Àfrica conflueixen dos factors. Per una banda, la lluita contra règims dictatorials on les llibertats més bàsiques han estat negades durant dècades. Per altra, la resposta als durs efectes socials de la crisi, amb la pujada de preus dels aliments bàsics, retallades de serveis públics i altíssims nivells d’atur. Això significa que no es poden separar aquestes revoltes de l’impacte global de la crisi que també ens afecta aquí.  Aquest factor de fons és important per veure les connexions entre allò que succeeix entre el nord d’Àfrica i els països occidentals. Fins i tot als EEUU els treballadors de Wisconsin que s’han posat a lluitar en les últimes setmanes contra els atacs laborals reconeixien que la revolució a Egipte els ha inspirat.
Dins de les revolucions que estem veient cal destacar el paper de la classe treballadora. L’extensió de les vagues va ser l’element clau per fer caure tant Ben Alí com Mubarak. Nous sindicats independents s’estan desenvolupant a Egipte on les protestes laborals han estat importants des del 2006. Els alts nivells d’autorganització des de baix en els moviment de Tunísia, Egipte i Líbia mostren la capacitat de la gent de prendre les regnes del seu futur i trenquen amb la visió racista de l’imperialisme que ha defensat les intervencions a Afganistan, Irak i Líban com a missions d’alliberament davant la suposada incapacitat de les poblacions d’aquests països.
El panorama avui és incert i obert. Aquestes revolucions representen una sacsejada enorme pels interessos econòmics i geoestratègics dels Estats Units i la Unió Europea a la zona. Posen de nou en l’escenari de la història la revolució com la millor forma d’aconseguir els canvis socials. Tanmateix, els processos de transició política que s’han obert a Tunísia i Egipte mantenen bona part de les institucions dels règims dictatorials. Més encara, els anhels d’igualtat i justícia social que han empès als treballadors i treballadores a mobilitzar-se estan molt lluny d’haver-se satisfet.
Queda molt camí per fer, però aquestes revolucions mostren una via. Des d’aquí hem de mostrar tota la nostra solidaritat amb les revolucions que s’estan vivint. Per fer-ho, al mateix temps que exigim la retirada de tota l’ajuda econòmica i militar internacional als règims dictatorials , hem d’oposar-nos a una intervenció per part de les potències estrangeres com la que s’està apuntant envers Líbia.  Qualsevol intervenció, encara que utilitzi la fraseologia humanitària, no anirà més que destinada preservar els interessos imperialistes de les potències estrangeres i a evitar que es dugui a terme el potencial transformador de les revolucions.
Des de baix, 16 de març de 2011

Advertisements

Els comentaris estan tancats.