Aprenent de les revoltes

Josep Lluis del Alcázar, membre de Des de Baix i número 9 de la candidatura CUP-Alternativa per Barcelona

Les revoltes que estan fent trontollar al Pròxim Orient i el Magrib són un alè d’optimisme i llencen un missatge que s’escampa més enllà de la riba sud del Mediterrani: el jovent i la classe treballadora, si decideixen plantar cara, poden canviar el que només fa uns mesos semblava impossible.

Un poble de poc més de 10 milions d’habitants, amb el jovent al capdavant, ha dit prou a més de 30 anys d’opressió, atur i precarietat, i comença un camí llarg i difícil per escombrar els múltiples tentacles de la dictadura i per donar resposta a les necessitats de la gent. L’exemple s’escampa i un dels principals aliats dels Estats Units i Israel, Mubàrak, acaba caient per la insistent mobilització.

L’onada revolucionària al Magrib i el Pròxim Orient ha sorprès els Estats Units i les potències europees, que veuen trontollar les dictadures corruptes que fins ara els havien garantit el control d’una zona estratègica del planeta. L’imperialisme intenta recuperar la iniciativa, desbordat per la força del moviment de masses que ha derrocat Ben Ali i Mubárak, i amenaça els règims de Jordània, Iemen o Bahrein, també aliats estratègics. La situació a Líbia que amenaça d’enquistar-se en una lluita aferrissada, com la que viu Misrata, fa que l’imperialisme decideixi intervenir-hi, no pas per ajudar la resistència sinó per dictar a ambdós bàndols una sortida conforme els interessos imperialistes. L’objectiu de la intervenció a Líbia no és altre que tallar l’onada de canvi, per defensar els interessos polítics i econòmics de la zona. Per això diem en primer lloc Fora Gaddafi i tots els règims opressors de la regió, que cal armar els rebels perquè pugin defensar-se i rebutgem l’agressió exterior que, en el fons, comparteix l’objectiu del règim del dictador libi: aturar aquestes revolucions, imprevistes i espontànies, que estan canviant les normes del joc en una àrea clau del planeta.

Aquests processos ens recorden que la història no s’ha acabat i que una transformació revolucionària, amb totes les seves dificultats, és avui no només urgent i necessària, sinó també possible. Que la joventut i els treballadors i treballadores encara tenen molt a dir, que el capitalisme globalitzat és el de la fam i la guerra, que encara hi ha gegants amb peus de fang i que els més poderosos no són invencibles ni tenen respostes per tot. També que calen organitzacions fortes que responguin a la pregunta del “i ara, què?”. Com acabaran aquests processos? Seran traïts com la transició a l’espanyola sota el control del vell règim? Prevaldrà la reforma o la ruptura? Avançaran de les revindicacions democràtiques cap a la resposta als problemes socials, qüestionant l’espoli a què aquests països han estat sotmesos durant dècades? No ho sabem, però això no és excusa per deixar d’ajudar-los amb els nostres minces forces, per aprendre’n tot el que puguem i per no deixar de desitjar que els vents de canvi se’ns encomanin aquí també. Que ens fa molta falta.

Advertisements

Els comentaris estan tancats.